Viatjar en el temps és possible...





Aquest diumenge, per qüestions de feina, no vaig poder sortir a pedalar amb els meus companys de batalla i mentre em posaven al dia de l'aventura que varen viure, una enveja bona s'anava apoderant de mi mentre jo mateix m'imaginava la pel.licula d'aquesta història.
Us explico. Resulta, que en el meu grup d'amics ciclistes hi tenim una mica de tot, tenim el gps vivent, l'historiador, l'animal que es posa per tot arreu, l'aventurer descubridor de camins i un sens fi de personatges curiosos, i al final d'aquesta llista, estic jo, el que no sap res de res al costat d'aquesta gent i sempre es deixa portar. Si us dic tot això, és perque entengueu, que pedalant al costat d'aquesta gent, són possibles els viatges en el temps. I això és el que va succeir aquest passat diumenge.

La sortida programada era bastant normal, tot transcurria amb normalitat, xerrades, riures, algún sustu per culpa d'una branca… fins que va haver-hi un moment que en Quim va ser abduit per una força superior que el va portar a fer un salt enrrere en el temps i aterrar a alguna part de l'antic poble de "Montnegre". Segons el nostre estimat Coromines, pels voltants de l'any 1400, aquest poble s'anomenava "Montnegre" era un poble molt dispersat, una casa aquí, una altra allà, tot pel mig de boscos i naturalesa abrubte. Va ser llavors quan els capellans de la comarca varen proposar de canviar el nom i posar-li "Sant Martí del Montnegre", la idea no va ser molt ben rebuda pels habitants de la zona però al final va ser així, la qual cosa encara va anar bé per a diferenciar el que era el poble del ja reconegut i existent massis del Montnegre. En fi, despres d'aquest petit aclariment, tornem a l'història que ens envolta.
Una vegada havien aterrat al antic poble de Montnegre, varen entrar en una casa que encara conserva la porta original, una finestra i queda alguna dependència en el seu interior, on segons va explicar en Quim, encara es pot veure un dels utensilis de ceràmica amb els quals les families de l'època es fabricaven el lleixiu a base de les cendres resultants de cremar closques d'ametlla i avellana i una mica d'aigua.

Va ser aquí quan passejant pels voltants de la casa va haver-hi una il.luminació i  va passar pel cap de montar un altre repte per la zona de l'antic poble de Montnegre, el que passa és que encara necessitem una mica més de documentació i si més no saber quin nom tenia la famila de la casa que ens porta el tema d'avui, per poder donar alguna pista més consistent i fiable.

En fi, que no només em vaig perdre una sortida interessant en un dia en que el sol lluia d'allò millor, amb una bona temperatura i el terreny perfectament compactat… sinó que també em vaig perdre l'excursió en el temps, el plaer de retrocedir uns quants de centenars d'anys, el gust d'escoltar les experiències i explicacions dels meus companys tot passejant per les ruïnes d'una casa que ves a saber quins secrets i misteris encara ens guarda entre les seves parets.


- Fotografies de la sortida (cedides per en Jesús i en Joan). FOTOS

- Blogs relacionatsi: JESBAE - LUKAS

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada