Flandes 2010

M'agradaria començar demanant-vos que tanqueu els ulls i feu el petit esforç d`imaginar un país on a la secció d'esports del telenotícies comencin parlant de ciclisme, on els àlbums de cromos no són de futbolistes sinó de ciclistes, fins i tot on una parada de metro de la capital porta el nom del millor ciclista de tots els temps, i els vehicles cedeixen el pas als ciclistes!. Doncs bé, no esteu somiant, aquest país existeix i és Belgica.
Després d'aquesta introducció, arribem al dia de la prova. Arribem en cotxe a Ninove, punt de sortida i arribada. Comencem a veure cotxes aparcats al marge de les carreteres, tres quilòmetres abans, bicicletes a dreta i esquerra, l'ambient es excepcional, hi ha uns divuit mil participants, que es diu ràpid. En Joan ens deixa on pot, la Roser, en Francesc i en Jordi que som els que hi participem amb bici de carretera anem a recollir els dorsals. En Joan i la Maribel sortiran més tard amb btt.

Comencem a rodar, busquem un grup que ens sigui cómode, que ens esperen més de 160Km per endevant i no estem per malgastar energies, cauen gotes junt amb un vent glaçat que talla la cara, els primers quilometres transcorren per un recorregut nerviós, peró permet agafar el ritme, cap el quilometre seixanta perdem la nostra virginitat amb els adoquins, no és fàcil descriure el tremolor exagerat que genera en la bicicleta i en tot el nostre cos, els autòctons ens avancen amb facilitat, cauen bidons per terra, la concentració ha de ser màxima... al cap d'uns quilòmetres ja ens hi anem acostuman i els següents trams ja no es fan tan durs, però si pesats... arribem a peus del Koppenberg, un dels murs estrella amb rampes del 22%, la pluja ha aconseguit crear una capa de fang sobre les llambordes que ens obliga a pujar-hi a peu, l'endemà varem veure els professionals que també hi pujaven, aixó ens demostra que són humans, potser el que no ho es és el mur...

Anem sumant quilometres, murs, adoquins, i cada cop més molls d'aigua, això encara li dóna un punt més d'èpica..... Fins arribar al quilòmetre 145 ens trobem el jutge de la cursa: el Kappelmuur, 500m de mur amb pendents del 20% i com no podia ser d'altre manera, tot empedrat... sort dels anims del públic, que n'hi havia, i molt, per poder-ho superar tot intentant esquivar els que no poden més i empenyen la bici....
Ara ja només queda l'ultim mur i dotze quilòmetres de pla i baixada sota una impressionant cortina d'aigua per passar per sota l'arc de meta on podem llegir”ronde van vlaanderen” i per fi entenem perque aquestes clàssiques les anomenen “l'infern del nord”.


Texte i fotos: Jordi Hernández
Accés a fotografies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada